El TEA és un trastorn del neurodesenvolupament caracteritzat per dificultats en la interacció social i la comunicació, així com per comportaments i interessos repetitius, presents des de la primera infància. Va ser descrit per primera vegada el 1943, però durant dècades es va considerar una condició rara. A partir dels anys 70 i 80, els diagnòstics van començar a augmentar gràcies als canvis en els criteris clínics i a una major conscienciació pública.
Actualment s'estima que al voltant del 0,77% dels nens del món tenen TEA (aproximadament 1 de cada 130). Als Estats Units la prevalença arriba al 2,8% de nens de 8 anys, seguit de països europeus com Suècia (~3,6%) i Austràlia. Altres països com el Japó (1,34%) i Corea del Sud (~1,28%) també mostren taxes significatives.
El TEA es diagnostica més en nens que en nenes (aprox. 3:1). El primer indicador sol donar-se cap als 2-3 anys, encara que amb cribratges pot identificar-se abans. La prevalença en adults és menor, ja que molts casos lleus no van ser detectats durant el seu creixement.
No existeix una cura única per al TEA, per la qual cosa el maneig és multidisciplinari. Les teràpies conductuals i educatives primerenques (ABA, Model Denver) són fonamentals: milloren la comunicació, la interacció social i la independència. La detecció i el tractament primerencs milloren significativament el pronòstic.
El diagnòstic genera una alta càrrega emocional i financera. Les famílies s'enfronten a horaris complexos, adaptacions escolars i atenció contínua. El suport extern —grups de suport i formació per a pares— és clau per millorar l'entorn familiar.